Destinem suficients recursos per potenciar la mobilitat viària sostenible mitjançant el transport públic? la freqüència de pas dels autobusos s’adequa a les necessitats dels ciutadans? La pacificació de les vies del nucli central de la ciutat s’han vist compensades amb rutes alternatives? Estan ben dissenyades a nivell de seguretat les rutes on coincideixen autobusos i bicicletes? S’ha fet una aposta seriosa per implementar un servei del tipus “bicing” com el que disposa Barcelona? Perquè la majoria dels aparadors informatius de les parades de bus encara no són digitals? Perquè no es millora la informació dels recorreguts i els horaris perquè sigui més entenedora per l’usuari?
Totes aquestes preguntes em van anar sorgint al cap després de veure com un bus interurbà a Sant Cugat, concretament un L1 que enllaça Mira-sol amb Torrent de Ferrussons, -d’una tarda qualsevol d’un dia no festiu- curiosament només hi havia una passatger ocupant tot el bus. Arrel d’aquell dia, em vaig anar fixant i la veritat és que l’ús de passatgers era sempre força discret.
Entenc que s’hagi de buscar l’equilibri entre la viabilitat econòmica i la seguretat per poder oferir un servei de qualitat, però potser si s’incrementés la freqüència de pas (ara pot arribar a 80 minuts d’interval entre busos als caps de setmana); es millorés la informació dels temps d’espera mitjançant aparadors digitals; s’augmentés les 10 línies que actualment disposa la ciutat per cobrir més territori; i es millorés en seguretat sobretot en el que fa referència als espais que comparteixen transport públic i vehicle privat amb els ciclistes (sobretot a les cruïlles o allà on no hi ha segregació física del carril bici), potser amb totes aquestes mesures aquest servei seria més atractiu i funcional per a la ciutadania fent més rendible el conjunt de la xarxa d’autobusos municipals, i per sobre de tot, fent-lo molt més sostenible.