He tingut un somni en el qual em veia de petit agafat de la mà de la meva mare passejant per La Pobla de Lillet. Anàvem a veure a la seva gran amiga Salut, gairebé germana per ella, i gairebé iaia per mi.
Agafat de la seva mà tot estava bé.
Dins el somni em veia ja de gran a Can Magí veient 6 partits de futbol seguits de la Penya Blaugrana de Sant Cugat. Tots sis partits seguits els jugava el meu fill: Pre-Benjamí, Benjamí, Aleví, Infantil, Cadet i Juvenil. Gràcies a alguna llei metafísica inversa, a cada partit tots els jugadors creixien un pam i tenien dos anys més. Despès de cada gol que marcava, em buscava amb la mirada a la grada.
Veient-lo jugar tot estava bé.
Tornava a despertar-me dins el somni a la platja de l’Almadrava, a Roses. Em passava les hores fent castells i construccions faraòniques amb la filla més guapa i dolça que un pare pot imaginar.
Fent castells tot estava bé.
El somni no somiat em volia portar a Astúries, on des de la fase REM, aquella en la que el cervell està més actiu, se m’assegurava que descobriria paratges de bellesa indescriptible, i per sobre de tot, valls meravelloses.
A Astúries tot haguera estat bé.
En tornar a la realitat, si és que d’això en podem dir realitat, m’he despertat cansat, com si tota una vida hagués passat davant meu en unes poques hores. Un somni de somnis només pot vaticinar un futur esplendorós.
Espero no deixar mai de somiar, però sempre intentant gaudir del present fins a la màxima expressió.
Hic et nunc.