Aquest segurament és l’article d’opinió més difícil que hauré escrit mai, i que espero no haver de repetir mai més. De fet, si em permeteu la llicència, no serà ben bé un article d’opinió. La veritat és que no sé exactament que serà.
El vint-i-dos de gener ens deixava el jugador de quinze anys del Cadet B Àlex García després de lluitar durant molt temps contra una malaltia. Amb una maleïda malaltia. Aquesta malaltia el va anar consumint de mica en mica fins que les seves forces ja no van poder més.
No hi ha consol, no hi ha forma humana d’entendre com poden passar aquestes coses, no és just, no hi ha cap explicació possible, no hi ha cap deu (en aquest cas em permetreu que deu el posi en minúscules) que li pugui donar sentit.
El contrapunt a tot plegat el va posar el mateix Àlex. Ell era l’únic que tenia dret a estar enfadat, a estar trist, a estar cabrejat amb el món, i si em permeteu… a deixar de lluitar fa molt de temps. Però no, ell ho va intentar fins al darrer alè. I no ho va fer de qualsevol manera. Tots els mesos del dur tractament al qual va estar sotmès els va dur amb un somriure als llavis i animant a la gent que l’envoltava.
Sempre amb la il·lusió de poder tornar a vestir i defensar la samarreta de la Penya Blaugrana de Sant Cugat. Es sabia tots els resultats dels equips de la Penya de cada jornada. Seguia l’evolució de jugadors i equips contraris com el més aplicat de la resta dels seus companys.
I aquí ve la paradoxa: ell que tenia un 10% de possibilitats de gaudir del dia a dia amb normalitat, els vivia al 200% de felicitat, quan molts de nosaltres no som capaços de ser feliços si no identifiquem un 100%. Potser aquesta és la seva lliçó de vida que tots nosaltres hauríem d’aprendre.
Mai més portarà el 10 a l’esquena cap jugador de la Penya amb la mateixa força, valentia, elegància i «fair play» que tu.
Descansa en Pau Àlex