Per què els equips acostumen a guanyar més partits a casa que en camp contrari? Aquesta pregunta me l’he fet moltes vegades, ja que a priori entenc que no hauria de ser així. De fet, quan els jugadors són més petits aquestes diferències no són tan evidents, i és que jo suposo que quan un té 7 anys, l’única cosa que importa realment és la de poder jugar independentment del lloc, la climatologia, l’hora o la qualificació tècnica de l’àrbitre.
Però està demostrat que segons els nens es van fent més grans, aquesta tendència es va convertint en una realitat, i el resultat final ja no depèn exclusivament de la formació esportiva dels jugadors o de la preparació prèvia que hagi pogut fer l’entrenador.
I això em porta a la següent reflexió: si fóssim capaços d’abstreure’ns de tot allò que ens envolta (i això també serveix per als adults en el nostre dia a dia) el nostre rendiment esportiu, professional o sentimental segurament es veuria incrementat de forma exponencial.
Però som esclaus de les nostres pors, del nostre planell mental que ens condiciona en un sentit o en un altre en cadascuna de les nostres accions. I és per això que la Penya Blaugrana de Sant Cugat intenta treballar l’aspecte emocional com un vessant més de la formació del jugador.
La pressió per aconseguir un bon resultat no ha de ser mai superior a la de gaudir d’allò que s’està fent. Si no, a la llarga, acaba sent contraproduent, ja que la frustració planeja constantment sobre els jugadors, i de més grans, aquest sentiment perdura ja com adults.